Punxar, remenar, repetir

Hi ha una mena de silenci que només apareix quan comença la música. No és absència de soroll, sinó una concentració absoluta en allò que passa davant teu: un beat que entra, una cançó que troba el seu lloc entre dues altres, una mà que mou un comandament. Per a Valentina Vieyra, aquest és un dels pocs moments en què el cap deixa de córrer.

Argentina d’origen, va arribar a Girona gairebé per casualitat. Avui divideix el seu temps entre dues passions que, a primera vista, semblen allunyades: la cuina i la música electrònica. Treballa amb aliments i amb sons, amb sabors i ritmes. Però, quan parla de totes dues, hi apareix una mateixa idea: crear alguna cosa amb les mans i compartir-la amb els altres.

«Sempre m’ha agradat crear coses o fer coses amb les mans», explica. La música va entrar a la seva vida quan tenia disset anys, a Buenos Aires. Sortia de festa i observava què passava darrere de la cabina fins que un dia va pensar: «A mi m’encanta això, jo vull aprendre a fer-ho». Va començar a punxar, però durant anys ho va fer sobretot en privat. Sense bolos ni escenaris, dedicava hores a buscar música, descobrir artistes i guardar cançons. El digging, l’art de rastrejar i trobar música, ja formava part de l’experiència.

Un any després, en una festa de tecno a Buenos Aires, va veure actuar la DJ belga Amelie Lens. Fins aleshores havia escoltat sobretot house i tech house, però aquella nit alguna cosa va canviar. La fascinació per la música electrònica va deixar de ser només una afició i va començar a convertir-se en una manera d’entendre la nit.

Per a la Valentina, la cultura de club no consisteix simplement a sortir de festa. «El que travessa tota l’escena per a mi és el respecte pels altres i les ganes d’anar a escoltar música», diu. Hi va per ballar, descobrir sons i compartir una experiència. No per fer postureig, sinó per escoltar.

Abans de dedicar-se a la gastronomia, però, va intentar seguir un camí més convencional. A Buenos Aires va estudiar enginyeria, una carrera que encaixava amb les seves habilitats per a les matemàtiques, la lògica i la ciència, i també amb les expectatives dels seus pares. Però ella volia cuinar. Deixar la universitat per estudiar gastronomia va provocar una discussió familiar important. Per a la seva família, abandonar una carrera amb futur era desaprofitar una oportunitat; per a ella, significava començar a construir una vida pròpia.

Es va pagar els estudis mentre cursava un grau superior de Direcció de Cuina i treballava. La relació amb els fogons venia de lluny: la seva àvia cuinava molt bé, la seva tieta és sommelier i, de petita, ella ja passava hores a la cuina de casa. Abans fins i tot de saber cuinar, ja li agradava menjar. Però no qualsevol cosa. «Si em donaven el menú infantil, m’enfadava», recorda. Li interessaven els sabors, els restaurants i provar coses noves. Als dotze o tretze anys ja convertia la cuina familiar en un petit laboratori d’experiments.

Amb el temps, va descobrir que allò que l’atreia de la gastronomia anava més enllà de la tècnica. Era l’hospitalitat: «Donar-li una experiència a algú, donar-li una part teva». En una taula o darrere d’una cabina, el gest és semblant. Es tracta de seleccionar, combinar i oferir alguna cosa que una altra persona pugui sentir com a pròpia.

Aquesta connexió es va fer especialment evident després d’un incendi que va destruir completament l’espai on treballava. La cuina, el material i l’estoc van quedar reduïts a cendres. Treballava en esdeveniments i, de cop, es va quedar sense bona part de l’estructura sobre la qual havia construït la seva feina.

«Estava molt estressada i extramadement trista», recorda. Necessitava trobar alguna cosa que li permetés deixar de pensar. La seva parella, productor i tècnic de so, tenia una petita taula de mescles a casa, i ella va tornar a punxar. Al principi, per recuperar una pràctica que gairebé havia deixat enrere. Després, perquè va descobrir que, mentre ho feia, la resta desapareixia.

«Jo només pensava en el que estava fent i en la música, i en sentir-la, i si em divertia o no em divertia, o millorar la meva tècnica». Enmig de la incertesa, havia trobat una forma de calma. Va decidir que no volia tornar a deixar-ho mai.

Fer-se un lloc en aquests espais també implica qüestionar qui els ha ocupat tradicionalment. Tant les cuines professionals com les cabines de DJ comparteixen una cultura de treball exigent, marcada per les jerarquies, la pressió i una idea de l’autoritat que durant molt de temps ha tingut rostre masculí. En aquests entorns, a les dones no sempre els n’hi ha prou amb saber fer la seva feina: també han de demostrar que hi tenen dret a ser-hi.

A la cuina, aquest desequilibri pot prendre la forma d’una autoritat que s’exerceix a través del crit, de la competitivitat o de la resistència a reconèixer el talent aliè. Darrere d’una cabina, les dinàmiques són diferents, però la pregunta de fons continua sent semblant: qui té la credibilitat per decidir què sona, qui rep les oportunitats i qui és reconegut com algú que domina allò que fa? En una escena on la tècnica, el coneixement musical i les hores de dedicació són fonamentals, la presència d’una dona encara pot convertir-se, de vegades, en una cosa que cal justificar.

La Valentina ha conegut la dificultat de començar de zero en una ciutat on gairebé no tenia contactes. Buscar promotors per Instagram, gravar sessions i enviar-les a desconeguts no era només una manera d’aconseguir bolos: també era trobar la porta d’entrada a una comunitat que ja existia abans que ella hi arribés. La invitació de Jess Moon, una altre figura en el mon de música, va ser important precisament per això. Algú li obria un espai, li donava una oportunitat i, d’alguna manera, li feia saber que podia formar part d’aquell món.

En les escenes musicals, la presència femenina no es construeix únicament a través de les artistes que aconsegueixen arribar a una cabina. També depèn de les promotores que organitzen festes, de les persones que programen, de les comunitats que es formen al voltant d’una pista i del públic que decideix a qui vol escoltar. Quan les dones deixen de ser una excepció en un cartell i comencen a formar part de la xarxa que sosté l’escena, la seva presència deixa de dependre tant de la bona voluntat d’algú altre.

A Girona, aquesta qüestió té una dimensió particular. La ciutat té una història de música electrònica molt més rica del que sovint es recorda. Durant els anys vuitanta i noranta, espais com La Sala del Cel, el Blau i Le Rachdingue van contribuir a introduir el techno a les comarques gironines i a connectar-les amb circuits musicals europeus. Aquella cultura de club, que va situar Girona en un lloc destacat de la història de l’electrònica a Catalunya, ha quedat sovint relegada a la memòria de qui la va viure.

Però una escena no es manté viva només gràcies al seu passat. Necessita espais, programacions, promotors i públic disposat a descobrir propostes que no sempre coincideixen amb allò que ja coneix. Per a una DJ que tot just comença a construir el seu recorregut, això pot marcar la diferència entre tenir un espai per experimentar i haver d’adaptar-se constantment a les expectatives de qui la contracta.

A la Valentina li interessa trobar una veu pròpia, però fer-ho en una escena petita també implica negociar. A Girona, explica, costa consolidar un públic per a determinats estils electrònics. De vegades sent que ha de modificar allò que punxa per encaixar en una programació o arribar a més gent. «Entenc que cal fer-ho per fer-se un nom», diu, «però em costa perquè sento que no és tan genuí. No és una expressió artística genuïna».

La contradicció és coneguda per moltes artistes que intenten professionalitzar una pràctica que, al principi, feien per necessitat creativa o per plaer. Perquè una cosa és aprendre a llegir una pista, entendre què necessita una sala i construir una sessió capaç de mantenir l’energia; una altra és sentir que, per tenir oportunitats, cal allunyar-se massa de la música que realment es vol compartir. La professionalització exigeix adaptar-se, però també trobar el punt en què adaptar-se no significa deixar de reconèixer-se en allò que es fa.

La cultura de club, en el seu sentit més ampli, no es limita al techno ni a un únic estil musical. També es nodreix de tradicions com el dancehall, nascut a Jamaica, on la música, el ball i la trobada col·lectiva són centrals. Són escenes amb històries i codis propis, però comparteixen una mateixa capacitat: crear espais on les persones poden expressar-se a través del cos, del so i de la manera com ocupen la nit. A Girona, la continuïtat d’aquestes cultures depèn també de la possibilitat de sostenir comunitats diverses i donar visibilitat a les persones que les fan créixer.

Potser per això, quan la Valentina parla de la cultura de club, torna a una idea senzilla: «El que travessa tota l’escena per a mi és el respecte pels altres i les ganes d’anar a escoltar música». No es tracta només de qui ocupa la cabina, sinó de què passa a la pista quan la música comença. De si és possible ballar sense sentir-se observat, descobrir sons sense haver de demostrar res i compartir una nit amb persones que no necessàriament s’assemblen a tu.

En aquest sentit, fer-se un lloc no és únicament aconseguir que et contractin. També és contribuir a construir l’espai en què voldries haver començat: un lloc on el talent no s’hagi de justificar per raó de gènere i on la música pugui continuar sent una forma d’expressió, no només una manera de fer-se un nom.