La paraula «QUEER» en lletres negres sobre fitxes rosa.
Cultura

Les vides que no vam poder explicar

De la memòria LGTBIQ+ de Girona a La bola negra: per què recuperar les històries que la repressió va silenciar continua sent una responsabilitat del present.

Tornar a la revista Cultura

Hi ha històries que no arriben als llibres. Vides que transcorren als marges dels relats oficials, relacions que s’han de viure d’amagat, amistats que es converteixen en refugi i persones que aprenen a estimar sense fer soroll. Durant molt de temps, bona part de la història LGTBIQ+ ha quedat atrapada en aquesta mena de silenci. No necessàriament perquè no hi hagués res a explicar, sinó perquè durant dècades gairebé ningú no va considerar que aquelles vides mereixessin ser documentades.

Aquesta absència no és casual. La història no és un relat neutral que ho conserva tot, sinó una construcció que depèn de qui té la possibilitat de parlar, de deixar constància de la seva experiència i de ser escoltat. Quan determinades identitats han estat perseguides, estigmatitzades o obligades a amagar-se, també se’ls ha negat, en certa manera, el dret a formar part de la memòria col·lectiva.

A Girona, aquesta memòria ha començat a ocupar un lloc propi. El Museu d’Història de Girona va dedicar l’exposició Repressió, plaer i llibertat. La lluita LGTBIQ+ a Girona a reconstruir una part d’aquesta història, sovint absent dels arxius i dels relats que expliquen la ciutat. Produïda en col·laboració amb l’Espai LGTBI+ Mar C. Llop, la mostra proposava un recorregut des de la persecució de la dissidència sexual i de gènere al llarg de la història fins als moviments d’activisme contemporanis.

La importància d’una exposició com aquesta va més enllà de recuperar uns fets històrics. Suposa reconèixer que la història de Girona també ha estat construïda per persones LGTBIQ+, encara que durant molt de temps no hagin aparegut en els relats que expliquen la ciutat. I, sobretot, obliga a preguntar-nos per què hem trigat tant a incorporar aquestes experiències a la nostra idea de patrimoni i memòria.

Quan pensem en la història d’una ciutat, sovint imaginem grans esdeveniments, transformacions urbanístiques, institucions o personatges que han deixat una empremta visible. Però una ciutat també està feta de les vides que han transcorregut als seus carrers, dels espais on les persones s’han trobat i de les comunitats que han construït formes de pertinença.

La història LGTBIQA+ també és una història urbana. No s’ha escrit únicament a través de manifestacions o reivindicacions polítiques, sinó també als locals, als espais de trobada, a les amistats i en aquells petits gestos quotidians que, en determinats moments, podien convertir-se en actes de resistència. Espais que per a alguns eren simplement llocs de pas, però que per a d’altres representaven la possibilitat de reconèixer-se i deixar de sentir-se sols.

Recuperar aquests llocs significa donar una altra dimensió a la ciutat. Significa entendre que els carrers que avui recorrem també han estat escenari d’històries d’amor, de desig, de por i de complicitat que potser mai no van quedar escrites enlloc.

Però reconstruir aquesta memòria té una dificultat evident: moltes d’aquestes experiències van passar lluny de qualsevol registre oficial. Les relacions es mantenien en secret, les identitats s’amagaven i les trobades no sempre deixaven rastre. El que no es podia dir tampoc no es podia arxivar.

Així, el silenci acaba convertint-se en una forma d’esborrament.

Hi ha una tendència a explicar la història LGTBIQA+ principalment a través de la repressió. És comprensible: la persecució, la discriminació i la violència són elements imprescindibles per entendre el passat. Però reduir aquestes vides al patiment també seria una manera incompleta de recordar-les.

També es van enamorar, van sortir de festa, van construir amistats, van compartir espais i van trobar maneres de ser felices. Van tenir vides quotidianes que mereixen tanta atenció com els moments de reivindicació política. S’ha de començar a reconèixer-les com a protagonistes de la seva pròpia història.

Amb La bola negra, Javier Calvo i Javier Ambrossi tornen a mirar cap al passat per explicar tres vides interconnectades en moments diferents de la història espanyola. Tres existències travessades pel desig, la sexualitat, el dolor i l’herència, que troben un punt de connexió en una obra inacabada de Federico García Lorca.

La proposta parteix d’una idea especialment suggeridora: què passa amb les històries de les persones que no van poder viure o explicar obertament la seva identitat? Quantes experiències han desaparegut dels relats familiars, culturals i històrics perquè no encaixaven amb allò que la societat considerava acceptable?

El cinema té la capacitat de donar forma a aquestes absències. Allà on els arxius no han conservat documents, la ficció pot imaginar vides possibles, reconstruir atmosferes i acostar-nos a experiències que han quedat fora del relat dominant. Això no significa que una pel·lícula pugui substituir la investigació històrica o el testimoni de les persones que van viure aquells moments. Significa, més aviat, que la cultura també pot contribuir a fer visibles preguntes que durant molt de temps no s’han formulat.

En aquest sentit, La bola negra dialoga amb la necessitat de recuperar la memòria LGTBIQA+ des d’un altre llenguatge. Si una exposició històrica intenta reconstruir allò que ha deixat rastre, el cinema pot explorar allò que la societat no va saber, no va voler o no va poder conservar.

Pero recuperar la memòria LGTBIQA+ no és una feina que es pugui donar per acabada amb una exposició, una pel·lícula o un aniversari. És un procés continu que depèn de la voluntat de documentar, escoltar i transmetre. També de reconèixer que els arxius són incomplets i que, de vegades, la història més important és precisament aquella que encara no hem aconseguit trobar.

Potser la pregunta no és només què hem oblidat, sinó per què algunes vides han tingut menys oportunitats de ser recordades que d’altres. Per què determinades experiències han ocupat durant tant de temps un lloc secundari en la història i què podem fer, des del present, perquè aquesta absència no es perpetuï.

No es tracta de convertir el passat en una història perfecta de superació ni de pensar que el simple pas del temps ha resolt totes les desigualtats. Es tracta d’assumir que la memòria també és una forma de justícia i que una societat que no coneix totes les seves històries difícilment pot comprendre’s del tot.

I aquestes vides, que no han deixat cap rastre, també mereixen ser explicades.

Segueix llegint

Tots els articles
Cultura

Punxar, remenar, repetir

Valentina Vierya va trobar en la cuina i la música electrònica dues maneras d’expressar-se. Entre fogons i cabines, experimenta amb sabors, ritmes i intuïcions.

Cultura

Quant val una idea?

Posar preu a una obra és posar preu al temps, als materials i a una part d'una mateixa. Què passa quan crear deixa de ser un espai lliure.